Auge i declivi del Barça. Una explicació d'economia política

Guanyadors i perdedors de la globalització

A meitats de la dècada dels 80 els equips de futbol més poderosos es trobaven territorialment distribuïts al llarg del continent europeu. Equips com l’Ajax, el Benfica, l’Steaua de Bucarest, l’Anderlecht, el Göteborg o el Celtic de Glasgow podien competir cara a contra qualsevol equip de les lligues espanyola, anglesa o italiana. Les adaptacions del futbol a la globalització van produir els primers perdedors als clubs de l’Europa de l’Est. Les seves economies es trobaven al seu moment més dèbil durant l’entrada en vigor de la Llei Bosman, que permetia la lliure circulació de futbolistes entre clubs de països pertanyents a la Unió Europea (UE). Els clubs de l’Europa de l’Est, que encara no formaven part de la UE, no es veurien beneficiats per la lliure circulació fins 10 anys més tard. Però l’alliberament de moltes places de jugadors extracomunitaris als clubs de l’Europa occidental, i el major potencial econòmic i poder d’atracció de les seves lligues, drenarien de jugadors les competicions de l’Est. Clubs com l’Estrella Roja o l’Sparta de Praga, per mencionar-ne alguns, perdrien competitivitat i desapareixerien per sempre de les fases final de la Lliga Campions. Tal com s’observa en la següent Figura 1, el nombre de clubs de l’Est que han disputat els quarts de final (QF) de la Lliga de Campions s’ha reduït dràsticament des de principis dels 90.

Figure 1: Equips de l’Europa de l’Est a quarts de final UCL | Font: UEFA Champions League (UCL) dataset v1.

Les adaptacions de la globalització del futbol també produirien guanyadors i perdedors a dins de cada lliga nacional. Als anys 90, la globalització de les telecomunicacions va portar la televisió per cable i les plataformes digitals. Amb les plataformes hi arribarien també els suculents beneficis que havia de generar la comercialització dels drets televisius arreu del món. La manera com es repartiria el pastís entre els clubs es decidiria dins de cada lliga. A Anglaterra, els clubs acordarien negociar els drets de manera col·lectiva, fet que possibilitava que el club més ben pagat ingressés menys del doble que el club més mal pagat. Això permetia repartir de forma equilibrada els beneficis de la globalització del futbol i que no hi haguessin grans guanyadors ni grans perdedors. A Espanya, en canvi, la negociació dels drets es duria a terme de forma individual. La Llei del Futbol, i l’aprovació de la negociació individual de drets en el marc de la Lliga de Futbol Professional, produirien en pocs anys grans desigualtats en el repartiment d’ingressos dels drets de televisió entre els clubs de Primera Divisió. Si a meitat dels anys 90 Real Madrid i FC Barcelona ingressaven tres vegades més que un club de mitja taula, cap a l’any 2005 ja ingressaven deu vegades més que gairebé qualsevol altre club de la lliga.

L’hegemonia de Barça i Madrid a la lliga espanyola dels darrers 15 anys, amb lligues de 100 punts i golejades històriques a tots els seus rivals, s’explica per la forma com es van repartir els beneficis dels drets de televisió als anys 90 derivats de la globalització del futbol. A diferència de moltes altres lligues europees, el repartiment a Espanya va acabar produint una lliga desigual. A curt termini generaria dos dels clubs amb un potencial econòmic més alt a Europa, però també minaria la competitivitat de la lliga espanyola que, a llarg termini, veuria reduïda la seva atracció internacional en detriment de lligues com l’anglesa. A la Figura 2 s’observa com, ja abans de guanyar la Lliga de Campions del 2006, el FC Barcelona era el segon club amb major pressupost d’Europa.

Figure 2: Evolució dels clubs europeus amb majors ingressos 1997-2018 | Font: Deloitte

També entrarien a formar part de la llarga llista de perdedors de la globalització del futbol els clubs de les lligues petites. La negociació dels drets televisius a nivell nacional feia que les lligues de mercats petits com l’holandesa, la danesa o la belga es trobessin amb pastissos relativament molt més petits a repartir entre els seus clubs en comparació a les lligues grans d’Europa. Així, clubs històrics com el PSV Eindhoven, el Göteborg o el Glasgow Rangers acabarien tenint un paper menor en el mapa europeu. A les fases finals de la Lliga de Campions només hi acabarien arribant clubs de principalment les sis lligues amb major mercat: l’espanyola, l’anglesa, l’alemanya, la francesa i la italiana. Com s’observa a la Figura 3, de les lligues petites només els portuguesos Benfica i Porto –amb fort seguiment al Brasil i en altres excolònies– arribarien als quarts de final amb regularitat.

Figure 3: Equips que NO provenen de les cinc majors lligues nacionals als quarts de final de la UCL | Font: UEFA Champions League (UCL) dataset v1.

Sense rivals a la lliga domèstica, a l’Est, ni a les lligues petites, els únics adversaris europeus de Real Madrid i FC Barcelona durant gairebé 20 anys han estat uns pocs clubs d’unes poques lligues grans. Aquesta competició també seria desigual quan, a principis dels 2000, els clubs de la lliga espanyola es van beneficiar de la coneguda com la Llei Beckham, que concedia rebaixes fiscals a les rendes més altes i permetia als clubs espanyols oferir unes condicions salarials inabastables a la resta de lligues europees. Així, els millors jugadors de les millors lligues d’Europa passarien a jugar a Espanya. No només el mateix Beckham, sinó futbolistes com Ronaldinho, Henry o Cristiano Ronaldo deixarien els seus clubs per militar a les files de Barça i Madrid. Vuit dels 15 jugadors més ben pagats d’Europa jugaven el 2010 en aquests dos clubs.

La nova globalització del futbol

La història del Barça dels darrers vint anys ha vingut fortament condicionada i beneficiada per les adaptacions de les lligues nacionals i europees a la globalització del futbol. Sense elles no es poden entendre els èxits recents del club així com tampoc es pot entendre la crisi actual. Les condicions que van afavorir l’auge del Barça han desaparegut parcialment. El repartiment dels drets de televisió a la lliga espanyola continua sent molt desigual, però lleugerament inferior al d’anys anteriors. L’arribada dels xeics i els seus petrodòlars ha permès que alguns clubs europeus superin en capacitat econòmica a Barça i Madrid. Espanya ja no ofereix els incentius fiscals de fa uns anys, fet que ha dificultat la retenció de futbolistes com Neymar o el fitxatge de jugadors com Verratti. I l’interès per la lliga espanyola és menor, esperonada per la poca competitivitat dels darrers anys que sí han sabut mantenir lligues com l’anglesa.

La situació actual del FC Barcelona no només ha estat produïda per una mala gestió, sinó per un context canviant que, si bé durant gairebé 20 anys li ha estat clarament favorable, actualment li és més advers. Els èxits esportius es van atribuir a factors espuris com era l’aposta per uns determinats valors i un estil de joc, ignorant per complet els efectes que havia tingut un sistema de competició domèstic i europeu llargament favorable. Continuar ignorant les causes d’aquell èxits només pot acabar comportant aplicar males receptes a l’hora de revertir la situació actual.